El 8 de febrer de 1939 el port de Maó és una ratera. Els avions italians bombardegen l’illa, les tropes de Ciutadella avancen cap a l’est i els republicans intenten embarcar en el Devonshire de la marina britànica per iniciar una nova diàspora menorquina que els portarà als camps de concentració d’Auschwitz després de passar per Argelers.

Albert Sintes, que ha hagut de deixar la mare immobilitzada pels dolors del part amb el seu pare, aconsegueix embarcar en el motoveler Carmen Picó, que el durà a Alger amb l’únic equipatge d’una maleta i la clau de la casa de Sant Lluís. Després de ser esclavitzat per un sabater, de ser criat per les dones d’un prostíbul, de fer feina a les mines i d’arrabassar remolatxes als camps de França, arriba a Lourmarin on aconseguirà fer feina de fosser. És el 1960, l’any de l’accident de trànsit mortal d’Albert Camus. Dies després del sinistre, Albert Sintes, encarregat de l’enterrament, veu aparèixer al costat de la tomba de l’escriptor d’origen menorquí un gos negre, inici d’un viatge que el durà a descobrir dos amors, el de la bibliotecària Lucienne Cardinal i el de la literatura, i que el retornarà a Menorca, ondescobrirà què va passar amb els seus pares.

El gos de Camus es pot llegir com una biografia novel·lada del Premi Nobel de Literatura o com una faula històrica que marca els dos camins que pot agafar l’ésser humà: la guerra o l’amor.